METROMUSTER

La gènesi de Metromuster es remunta a l'experiència formativa de Xavier Artigas a París, on l’any 2003 va desenvolupar la seva pràctica com a artista visual mentre preparava l'accés a l'École Nationale Supérieure des Beaux-Arts. Durant aquesta experiència d’any i mig, Artigas va entrar en contacte amb el col·lectiu dels anomenats Anti-Pub, una formació que feia intervencions de sabotatge en els anuncis publicitaris del metro parisenc a principis de la dècada del 2000, aplicant tàctiques que s'inspiraven en el détournement proposat per la Internacional Situacionista dècades abans. La metodologia d'aquest col·lectiu consistia a extreure els elements textuals dels immensos cartells que cobreixen les parets de les estacions de metro de la capital francesa, per tal de preservar-ne únicament les imatges. D’aquesta manera, segons el col·lectiu, s’alliberaven les representacions visuals emprades per la publicitat de la seva funció mercantil, transformant-les en elements estètics d'accés universal.

Aquesta aproximació va servir d’inspiració per a la pràctica artística d'Artigas, qui va elaborar una proposta que anava més enllà de la simple intervenció en l’espai públic. El seu procés consistia en l'apropiació de grans requadres tallats amb cutter de les imatges publicitàries per descontextualitzar-les del missatge pel qual havien estat concebudes i sotmetre-les així a un procés de resignificació estètica. Artigas incorporava així la trama offset, element característic de la impressió publicitària industrial, com a base formal per a la creació de noves composicions visuals. Mitjançant tècniques tradicionals de gravat en fusta i linòleum, generava obres on s'establia una dialèctica entre la reproducció mecànica pròpia de la publicitat i la dimensió artesanal del procés creatiu. Una de les obres que més va inspirar aquesta contraposició estètica va ser "L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica" de Walter Benjamin. La temàtica dels quadres girava entorn de la vida urbana i els contrastos socials, amb un llenguatge visual expressionista que recordava l'obra d'autors com Franz Masereel o Helios Gómez.

La denominació "Metromuster" va servir de marc conceptual d'aquesta pràctica artística. El terme "Metro" al·ludeix simultàniament a l'espai físic d'on provenien les imatges apropiades i a una metàfora del moviment subterrani (les subcultures urbanes), de les xarxes invisibles i de les formes de resistència cultural. "Muster", paraula d'origen alemany que designa "patró" o "model", fa referència tant a l'estructura repetitiva característica de la trama offset com als patrons socials que defineixen les societats capitalistes postmodernes: la precarietat que es reprodueix tràgicament de forma mecànica, fins i tot en paradigmes productius alliberats del treball industrial. Metromuster naixia així com una proposta que pretenia investigar les interseccions entre l’estètica i la sociologia amb l’objectiu d’obrir escletxes de resignificació crítica.
La trajectòria de Metromuster va experimentar una evolució significativa en el moment en que Artigas va adquirir una petita càmera de vídeo que li permetia enregistrar fragments de vides en els mateixos espais d’on extreia els suports que servien de base per a les obres artístiques, és a dir, els laberíntics passadissos subterranis del metro de París. El projecte superava així l'àmbit de les arts plàstiques per expandir-se cap a la creació audiovisual, manifestant-se inicialment en una sèrie de peces properes al vídeo-art que reflexionaven sobre l'espai urbà i les formes d'habitar la ciutat en els no-llocs que havia descrit l’antropòleg francès Marc Augé. Aquesta forma d’entendre els espais urbans com a al·legoria susceptible d'anàlisi crítica va constituir un referent fonamental per a la visió que Metromuster desenvoluparia en la seva pràctica documental.

L’any 2009, ja de tornada a Barcelona, Artigas va iniciar el desenvolupament de NO-RES, vida i mort d’un espai en tres actes, un projecte de llargmetratge documental amb el qual Metromuster es va consolidar com a productora audiovisua. NO-RES, el primer llargmetratge dirigit per Xavier Artigas, va rebre el suport logístic del Màster en Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra, un aval institucional que va contribuir a la seva legitimació en el camp del documental català contemporani. 

Un element crucial en la configuració estètica i narrativa de NO-RES va ser la contribució de la cineasta Meritxell Collell en el procés de muntatge. La seva aportació va anar més enllà de la dimensió tècnica per acabar constituint una influència en la concepció global del projecte. Prèviament, Collell i Artigas havien col·laborat en el muntatge d'una trilogia documental centrada en dones lluitadores barcelonines, produïda en el marc del Taller.doc del Canal 33 (per iniciativa de la productora Paral·lel 40). Aquesta col·laboració anterior va establir algunes de les bases metodològiques i estètiques que posteriorment s'aplicarien a NO-RES.

És en aquest documental on va cristal·litzar un dels principis fundacionals de Metromuster, és a dir, la dimensió comunitària de la configuració de sentit a través de l’art. NO-RES va ser concebut des dels seus inicis com a procés de creació col·lectiu, tant pel què fa la seva producció (es tracta d’una de les primeres campanyes de crowdfunidng de l’Estat espanyol) com pel què fa al contingut narratiu de l’obra: el documental avança a mesura que va configurant una comunitat formada tant pels propis protagonistes, com pels futurs espectadors. Es trencava així l’esquema jeràrquic tradicional de la creació artística per donar pas formes d’emancipació estètica. Aquest és el punt on Metromuster va començar a connectar de manera significativa amb el pensament de Jacques Rancière, sobretot pel que fa a les seves idees sobre la democratització de l'experiència estètica.

NO-RES es va convertir en la primera coproducció de TV3 portadora d’una llicència Creative Commons: Metromuster forçava així que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals de Catalunya obrís la porta a renunciar a les llicències privatives (copyright) en projectes que rebien finançament públic o comunitari. D’aquesta manera es materialitzava un altre dels principis fundacionals del projecte: el compromís amb la Cultura Lliure. Aquest documental, que narra el procés de desaparició de la barcelonina Colònia Castells com a espai de vida i reflexiona sobre els processos de gentrificació urbana —temàtica que manifesta una de les preocupacions centrals d'Artigas per l'ús i la transformació de l'espai públic—, va ser reconegut com a millor documental nacional al festival DocumentaMadrid (2011). Aquest reconeixement va contribuir de forma decisiva a la consolidació d'Artigas com a director i de Metromuster com a referent en l'àmbit del documental polític de creació.

L’estrena del NO-RES va coincidir cronològicament amb l'emergència del moviment 15M, una conjuntura que va propiciar la participació d'Artigas en nous espais d'intercanvi, activisme i creació de vincles comunitaris. Aquesta confluència temporal va generar dinàmiques de reciprocitat i sinergies creatives que han tingut una influència perdurable en la trajectòria posterior de Metromuster, configurant una xarxa d'afinitats afectives i solidàries que trascendien l'àmbit estrictament professional.

Artigas va integrar la seva pràctica com a activista audiovisual a la comissió audiovisual del 15M (15Mbcn.tv), espai que li va permetre experimentar i desenvolupar en un context col·lectiu moltes de les propostes teòriques i metodològiques que havia explorat prèviament. Aquesta experiència va constituir el punt de partida per al projecte Ciutat Morta, el qual va sorgir com a resposta per la indignació generada per la mort de Patrícia Heras el 2011, la jove poeta que va decidir posar fi a la seva vida en relació amb el controvertit cas 4F.

Codirigit amb Xapo Ortega, qui Artigas va conèixer durant les mobilitzacions del 15M, Ciutat Morta es va estrenar finalment sota el segell de Metromuster l'any 2013. A causa de la seva considerable repercussió pública i mediàtica, el documental va contribuir a l'expansió de la productora, la qual va passar de ser una societat limitada unipersonal a una cooperativa sense ànim de lucre que es va integrar a la Xarxa d'Economia Solidària (XES) de Catalunya.

Aquesta transformació va consolidar Metromuster com un dels projectes de referència en l'àmbit de la producció audiovisual vinculada a iniciatives polítiques, activistes i del tercer sector a Catalunya durant la segona meitat de la dècada dels 2010.  La seva nova configuració col·lectiva va donar lloc a una producció diversificada que incloïa vídeos promocionals, campanyes de sensibilització, branded content, espots electorals i llargmetratges documentals que han rebut nombrosos reconeixements en festivals internacionals, entre els quals destaquen el ja mencionat Ciutat Morta, Tarajal, desmuntant la impunitat a la frontera sud i Idrissa, crònica d’una mort qualsevol. 

Idrissa, l’últim projecte de Metromuster abans de la seva dissolució, va representar la culminació dels principis que havien motivat la creació d’aquest projecte polític-artístic: el documental no es limitava a narrar de forma distant la crònica d’una injustícia, sinó que intervenia en la mateixa realitat que pretenia descriure, convertint-se així en un autèntic dispositiu de transformació social: Metromuster aconseguia així repatriar el cos d’Idrissa Diallo —mort de forma opaca al Centre d’Internament per Estrangers de Barcelona— fins al seu poble d’origen (a Guinea) per tal que la seva família pugui celebrar el ritual funerari corresponent. Al mateix temps, Metromuster aconseguia, gràcies a una potent recollida de firmes coordinada des de l’entitat Tanquem els CIEs, que una plaça de Barcelona dedicada a un comerciant d’esclaus (Antonio López), canviés el seu nom i es convertís en la Plaça Idrissa Diallo. Es tracta probablement d’un dels llegats més significatius que ha deixat aquest projecte per a la posteritat.