Documental, 90'
Direcció: X. Artigas
Producció: Metromuster
NO-RES representa un punt d'inflexió en el videoactivisme i el cinema documental català, emergint com a resposta crítica a les transformacions urbanes neoliberals en el context de la Gran Recessió a Espanya.
El documental documenta la desaparició de la Colònia Castells, un nucli residencial obrer dels anys 1920 al barri barceloní de Les Corts, però transcendeix la mera documentació per constituir-se en un autèntic "dispositiu crític" que integra innovació formal, model de producció alternatiu i discurs polític consistent.
NO-RES s'allunya de les convencions expositives tradicionals. L'aposta per una estètica observacional, amb enquadraments fixos i renúncia a la veu en off, atorga al documental una dimensió contemplativa que convida l'espectador a una experiència immersiva i reflexiva.
El film articula una "poètica del testimoni" on la càmera no només registra sinó que construeix un contrapunt visual al relat hegemònic sobre la transformació urbana, exposant els efectes de la gentrificació i l'expulsió d'habitants històrics.
Un dels aspectes més trencadors de NO-RES va ser el seu model de producció, que va desafiar les lògiques econòmiques dominants en la indústria audiovisual. Va ser un dels primers documentals espanyols a utilitzar amb èxit el finançament col·lectiu (Crowdfunding) com a pràctica política. També va aconseguir que TV3 creés un nou tipus de contracte per admetre produccions amb llicències Creative Commons, establint un precedent històric en la transformació institucional. A més, es va conceptualitzar com a "work in progress", amb una metodologia participativa basada en xerrades i debats constants amb coproductors, espectadors i veïns afectats, redefinint així les relacions tradicionals entre creadors i públic.
El documental va aconseguir una inusual combinació d'èxit crític, distribució comercial i repercussió política. Va ser emès per TV3 i va guanyar el primer premi de la secció de llargmetratge nacional de Documenta Madrid, demostrant que el cinema compromès pot transcendir els circuits alternatius sense renunciar als seus principis.
NO-RES va demostrar com les pràctiques audiovisuals poden constituir-se en eines efectives de resistència comunitària, oferint no només una crítica sinó també models alternatius de producció cultural i construcció col·lectiva.
